La llegenda de La Dama Roja

Aquesta és la història d’un temps on els amors ho eren de veritat…

Temps era temps, una dolça noia plena de somnis, provinent d’una família humil, sempre havia desitjat veure complert el seu gran somni, que no era altre que ser trobada per un valent mariner que se l’ha pogués emportar ben lluny.

Havia de ser mariner, ja que ella havia nascut en un petit poble de la costa catalana i els seus somnis d’amor i llibertat passaven per travessar el mar, per tal de poder trobar allò que sempre havia desitjat.

Per aquest motiu, cada vespre se n’anava a la vora del mar, quan arribaven els pescadors i els homes de la mar que tornaven cap a la platja de Calafell, nom amb el qual es coneixerà posteriorment el poble. Ella caminava, sempre atenta, per la daurada vora del mar que la va veure néixer. Caminava amb tanta gràcia, que aviat va atreure les mirades de diversos homes. Però ella no s’hi acostava, només flirtejava pel seu voltant, com una papallona que vola entre boscos i flors. Sempre va saber que reconeixeria al seu home només veure’l i mentrestant no volia entregar la seva virtut a cap altre.

Per molts vespres que passessin, ella no es donava per vençuda; fins que un dia, una embarcació diferent va despuntar en l’horitzó. A la proa de la nau, va distingir una silueta i uns trets que van renovar el batec del seu cor, inundant-la d’esperança. Allà estava! Només podia ser ell!

Ella es va quedar quieta, mentre els peus li eren acariciats pel lent moviment de les onades, amb la seva figura esvelta moguda pels vents que venien d’ultramar.

La noia va continuar immòbil, esperant que el noi arribés a la vora del mar. El mariner, a la punta de l’embarcació, també va quedar fascinat mentre resava a les corrents i a Sant Pere, patró dels pescadors, per tal de suplicar-li per la seva ànima, ja que per un moment va témer de perdre-la entre les aigües.

Finalment, cap dels dos s’havia perdut i es van trobar. Quan va tocar terra ferma, un moment etern, les seves mirades, per fi, es van entrecreuar i allà van trobar tot allò que havien estat buscant sempre. Un amor molt gran va començar a brotar dels seus cors, que ni tan sols s’havien adonat que s’estaven apropant. Ell, home de la mar, caminant entre les aigües; i, ella, dona virtuosa, se li apropava des de la daurada vora del mar. I al punt on els elements es barregen, es van fondre en una gran abraçada. Allà es van produir les primeres carícies i els primers petons.

Des d’aquell dia, sempre se citaven al mateix lloc i al mateix sol del vespre, ja que els seus cors solitaris van trobar la pau, un als braços de d’altre.

Malgrat que parlaven poc, el seu amor es desenvolupava de forma interior, quan un pit bategava al costat de l’altre i omplia les seves ànimes d’esperança.

Però el destí, conscient del gran amor que els havia unit, va decidir immortalitzar aquest gran sentiment. I així va ser com, una tarda d’hivern, la dolça dama estava esperant el seu estimat, qui divisava la costa, mentre l’embarcació va ser presa per la còlera de les aigües. El vaixell es va partir i el valent mariner, malgrat que va lluitar contra les onades, es va ofegar a causa de les furioses corrents marines. I malgrat que el seu cos va baixar cap a les profunditats del mar, l’ànima del jove mariner es va negar a acompanyar a Sant Pere cap al Cel, ja que el seu amor per la dama seguia viu, malgrat estar mort.

I ella, mentre esperava a la costa, va saber la notícia del seu estimat i malgrat que unes llàgrimes abundoses estaven a punt de sortir-li pels ulls, sense vacil•lar i amb un pas segur, es va endinsar en aquelles aigües buscant el seu amor.

Durant la seva missió, va tenyir les aigües amb el vermell de la seva passió i, malgrat que també es va ofegar, la seva ànima va seguir incansable fins a retrobar-se amb l’ànima del jove mariner. Per això, els eterns enamorats segueixen junts.

I ara, en record d’aquest gran amor, no hi ha cap vespre d’hivern a Calafell que la superfície de les aigües s’incendiï amb el vermell de la passió de la Dama, qui va veure complert el seu desig de viatjar en companyia del seu estimat, ja que durant l’estiu mai s’hi veuen a les aigües de la costa catalana, sinó que van viatjant i mostrant el seu amor i la seva història arreu.